Paterson, escrita i dirigida pel veterà del cinema independent Jim Jarmusch, és la història d’una vida i d’una decepció. Dues paraules que moltes més vegades de les que seria ideal es donen la mà, o això ens pot semblar quan estem atrapats en una rutina que, tot i rebutjar, som incapaços de deixar enrere.

Paterson, el protagonista interpretat sense ni un sol error ni trontoll de cap mena per Adam Driver, no és un poeta, és un conductor d’autobús que escriu poemes. Aquesta és la diferència entre Paterson i qualsevol dels altres contes inspiradors de Hollywood que ara es compten a centenars. No em malinterpreteu, penso que La La Land & Co. són brillants i necessàries, però el cinema no pot viure només de vendre somnis que difícilment es materialitzaran mai.

Paterson representa l’anhel per un futur millor, aquesta perspectiva col·lectiva de que la infelicitat és només temporal. No infelicitat, ni tan sols cal arribar a tant, mediocritat seria un terme més encertat. La mediocritat de les nostres vides. Paterson és la idea que molts compartim de que tot el que ara és un llast amb el que hem de carregar dia rere dia acabarà desapareixent fins que ja no tinguem la sensació de que estem incomplets o de que necessitem més per ser feliços. Tot i així, Paterson arrela el seu missatge en una visió extremadament sòbria de la vida.


El guió de Jarmusch dóna veu a la més crua de les realitats, nua d’ornaments forçats de Hollywood, i és que la majoria de vegades aquesta rutina feixuga que se’ns fa tan impossible de suportar acaba convertint-se en, simplement, la nostra vida. No cal arribar a l’extrem de viure una tragèdia o una història espectacularment cinematogràfica, la majoria de nosaltres no es trobarà mai en una situació excepcional digna de biopic, però això no significa que les nostres preocupacions diàries no siguin dignes de ser explicades en pantalla. Potser és per aquesta qualitat de mundana que Paterson és tan necessària.

Aquest film és cine d’autor en tots els seus aspectes. Té immensitat de detalls que, tot i modestos, són falsament subtils i clarament intencionals: des de les paraules escrites a les parets dels carrers per on passa el personatge d’Adam Driver quan fa el camí cap a la feina fins als patrons que el segueixen a tot arreu on va i, en particular, en tots els racons de la casa que comparteix amb la seva parella. No només això, sinó que la vida mateixa de Paterson sembla organitzada a través de patrons que es repeteixen dia rere dia: una rutina diària a la que el protagonista s’ha rendit. Els patrons i pautes vàries que es repeteixen en la seva vida juguen un paper tan important en la pel·lícula que ens posa fàcil, doncs, veure la connexió entre la sonoritat del títol d’aquesta i la traducció de “patró” en anglès, pattern.


És especialment rellevant també per a transmetre la història que ha volgut explicar Jarmusch la contraposició entre el protagonista i la seva parella, interpretada per Golshifteh Farahani (que fa molt bona feina tot i quedar-se lluny del nivell de Driver), i les dues maneres tant diferents amb les que un i altre veuen la vida que viuen, tot i que més per circumstàncies que per elecció. La ingenuïtat i carregosa esperança d’una, el cansament i derrotisme de l’altre. Tot i que és clar per a l’audiència (igual que per a Paterson) que tots dos segueixen el mateix camí, només un d’ells s’ha resignat al seu destí.


Hi ha millors i pitjors moments per veure aquesta pel·lícula, o almenys per entendre-la i valorar-la pel que és. Difícilment una persona molt jove, que encara no s’ha vist mai atrapada en aquesta classe de pensaments com els que assolen al protagonista (Driver necessita poc més que una mirada i un llavi torçat per deixar-nos clar què passa pel cap del seu personatge), podrà comprendre el sentit del missatge de Jim Jarmusch. La trista veritat és que molta gent se sent com Paterson en el seu dia a dia, i per això aquesta pel·lícula, tot i que indiscutiblement peculiar, ressona com poques d’altres amb l’audiència que s’ha atrevit a veure-la.

En definitiva, Paterson és un film més que recomanable, però alerta: no espereu un conte de superació i esperança d’aquests que tan de moda estan ara i que Hollywood utilitza per penjar-se l’etiqueta d’”inspirador”. Paterson no és inspiradora, és realista, i per això també és devastadora.

Valoració: 7/10