Netflix no només té molts diners, sinó també molt bon ull. Ho ha demostrat una vegada i una altra des dels seus inicis, aportant al mercat actual productes d’una qualitat, en moltes ocasions, clarament superior al que aporten les grans productores i cadenes de televisió que ja fa anys que estan assentades a Hollywood. És per això que aquesta web de pel·lícules i sèries on-demand s’ha atrevit a invertir un pressupost bilionari en continguts originals, signats pel millor talent del que la indústria cinematogràfica disposa actualment. Com no podia ser d’altra manera, aquesta combinació de factors assegura que els resultats siguin magnífics. N’és un bon exemple Stranger Things, una sèrie de només vuit capítols que es va estrenar aquest juliol passat i que ha estat del més comentat de l’estiu.


Stranger Things barreja els gèneres de ciència ficció, fantasia, terror i aventures, i gira al voltant de la misteriosa desaparició d’en Will Byers i de totes les circumstàncies paranormals a les que s’hauran d’enfrontar els seus amics i la seva família per trobar-lo. La sèrie, distribuïda per Netflix, està escrita i dirigida pels germans Matt i Ross Duffer, i compta com a cap de cartell amb Winona Ryder. La resta del repartiment (amb l’excepció de David Harbour) està conformat per cares noves però no per això menys brillants. De fet, un dels aspectes de Stranger Things que més ha encisat als crítics és el gran talent que ha demostrat aquesta colla de joves actors que eren completament desconeguts fins ara. Ara bé, la que s’emporta el gat a l’aigua sense cap tipus de dubte és Millie Bobby Brown, que dóna vida a Eleven (probablement el personatge més fascinant de tota la sèrie) i que amb només 12 anys fa una interpretació digne de Globus d’Or, Emmys i el que faci falta.


La història és explicada des del punt de vista de tres grups diferents de protagonistes: els adults, els adolescents i els nens. Desenganyem-nos, on la sèrie es creix és en els minuts que dedica al grup de nens intentant resoldre el misteri de la desaparició del seu amic; tot i així, els conflictes que viuen la resta de personatges tampoc deixen de ser intrigants i són clau per fer avançar la història. En definitiva, no hi ha cap argument secundari que es faci pesat ni que freni el ritme frenètic del misteri principal. El cert és que Stranger Things bé podria tractar-se d’una pel·lícula de 8 hores, en el millor dels sentits. Al no comptar amb una estructura episòdica, la història mai dóna sensació d’acabament i el suspens es manté d’un capítol a l’altre. És per això que és la sèrie perfecta per marcar-se un binge-watching i acabar-la tota en un cap de setmana.

Stranger Things és una carta d’amor als anys 80. No només la història està situada en aquesta dècada, sinó que, durant el transcurs dels vuit episodis dels que consta la primera temporada, hi ha centenars de referències (algunes menys subtils que d’altres) a tot allò que va fer gran la indústria de l’entreteniment durant aquella època. Hi ha jugat un paper molt important el fet de que els creadors de la sèrie, els germans Duffer, siguin uns autoproclamats fanboys de Steven Spielberg. Stranger Thingstambé fa homenatge a les obres de Stephen King, George Lucas i John Carpenter, entre d’altres, però és la influència del mític director d’E.T. l’extraterrestre la més notòria de totes.

A Hollywood no els ha passat per alt les moltes similituds, tant en to com en currículum, que tenen els germans Duffer amb els germans Russo. Aquests últims també van començar a la televisió i van acabar fent un pas de gegant al agafar el relleu de Joss Whedon com a directors estrella de l’univers cinemàtic de Marvel,. Sembla ser que ara tothom té el punt de mira posat en Matt i Ross Duffer per veure si seguiran el mateix camí. De fet, hi ha rumors que apunten que alguns dels més grans estudis ja els estan intentant fitxar per a les seves respectives franquícies. Personalment, trobo que on millor encaixarien seria a l’univers cinemàtic de monstres clàssics que està intentant crear Universal.


No tot són bones notícies, però. Per acabar cal dir que pesa sobre nosaltres, enamorats de Stranger Things, una pregunta que encara està per resoldre: renovarà Netflix el projecte dels germans Duffer per una segona temporada? Doncs resulta que, al contrari del que l’èxit d’audiència i les bones crítiques semblen indicar, no està tan clar. La ciència ficció i la fantasia són uns gèneres amb els que resulta molt fàcil enganxar-se els dits. Tant pot ser que surti una obra mestra revolucionària que defineixi una generació, com un disbarat més propi del que podria passar pel cap d’un nen de tres anys jugant amb una nau espacial de cartró. Aquesta primera temporada de Stranger Things és indiscutiblement brillant, però val la pena arriscar-se a allargar-ho amb una segona temporada que no sigui capaç d’arribar al mateix nivell i que ens deixi a tots amb mal sabor de boca?

Crear tot un món amb les seves pròpies regles és molt ambiciós, i com més s’explora més es corre el risc de ficar-se en un cul-de-sac argumental del que els guionistes no sàpiguen sortir. No seria la primera vegada que una sèrie que comença de manera immillorable cau en desgràcia per voler allargar massa una història que només necessitava un parell o tres de temporades per ser explicada (Lost, sense anar més lluny). Sabeu allò de “lo bueno si breve…”? Això mateix deu estar pensant Netflix que, tot i ser molt conscient de que la sèrie ha captivat a mig món, encara no l’ha renovat i ha dit públicament que no es prendrà cap decisió precipitada al respecte.


Què creieu vosaltres? Us ha agradat Stranger Things? Si és així, creieu que hauria de tenir una segona temporada? I una tercera? Deixeu els vostres comentaris a sota d’aquestes línies!

Valoració: 8.5/10