Aquest cap de setmana Hollywood ja ha donat per començada la temporada de Halloween, i qui millor que Guillermo del Toro per donar-ne el tret de sortida? Després de tres anys dedicant-se més a escriure i produir que a dirigir, el director mexicà torna a agafar les regnes darrere de les càmeres amb Crimson Peak, un conte de tardor amb la mateixa foscor i misticisme que caracteritzen la majoria de les seves obres; el millor exemple sent l’inigualable El laberinto del fauno, que a dia d’avui encara és la seva Mona Lisa. Potser Crimson Peak no aconseguirà moure-la del seu pedestal, però no és un mal intent.


La història gira al voltant d’Edith Cushing (Mia Wasikowska), una jove londinenca de classe alta que ha quedat per sempre marcada després de perdre la mare quan era molt petita. Tot i tenir molt bons pretendents, com el doctor Alan McMichael (Charlie Hunnam), Edith està molt més preocupada per aconseguir publicar les històries de fantasmes que li agrada escriure que per trobar marit. La seva visió del món a la Jane Austen, però, canvia d’un dia per l’altre quan coneix a Thomas Sharpe (Tom Hiddleston), del que s’enamora perdudament i amb el que s’acaba casant. La parella es trasllada llavors a Allerdale Hall, la terrorífica mansió familiar on Sharpe viu amb la seva germana Lucille (Jessica Chastain), i és aquí on comença la pel·lícula de veritat.

Deixant de banda Jessica Chastain, que és un dels noms que últimament més ressona en les altes esferes de Hollywood, el repartiment està format per cares més aviat fresques. Potser Charlie Hunnam, Tom Hiddleston, o la mateixa protagonista del film, Mia Wasikowska, no han tingut encara massa temps per demostrar que són capaços de molt més que els personatges mítics que els han dut a la fama, però compensen la seva falta de rodatge amb l’allau de crítiques positives que sempre han obtingut les seves grans, si bé limitades, actuacions.


Tot i que la pel·lícula podria ser descrita com una versió moderna del clàssic argument de la casa encantada que tantes altres vegades s’ha vist en el cine de terror, el cert és que s’ha de reconèixer l’esforç posat en el guió perquè el contingut sigui original, els personatges no estereotipats i els diàlegs significatius. De fet, si agafem Crimson Peak i la separem per parts, és una obra mestra; cada detall està perfectament delineat i res és deixat a l’atzar. Els efectes visuals que donen vida a Allerdale Hall al·ludeixen al millor de Hitchcock i Kubrick i els colors utilitzats a cada fotograma juguen un paper clau, de fet Del Toro s’hi refereix com a un personatge més i cita Federico Fellini com la inspiració que l’ha portat a utilitzar una determinada paleta de colors per explicar una història concreta. A més, un altre valor afegit és que el mateix Guillermo del Toro ha composat la banda sonora, que és sens dubte una de les millors parts de la pel·lícula.


Malauradament, és precisament tota aquesta parafernàlia i simbolisme el que acaba convertint Crimson Peak en un elaborat drama romàntic disfressat d’història de fantasmes; que no estaria tan malament si no se l’hagués estat promocionant com la gran revelació de la temporada de Halloween. Tot i que és innegable que la cinematografia de Crimson Peak és espectacular i els escenaris semblen pinzellats per un artista gòtic, l’argument és més propi d’una tragèdia shakespeariana que d’una cinta de terror i la tensió es perd en les floritures de la narrativa.

No és qüestió de treure mèrit al que és sens dubte una molt bona pel·lícula, però tampoc seria encertat qualificar Crimson Peak de cine de terror. Hi ha moltes raons per anar-la a veure, com que a en Guillermo del Toro encara li surt el talent per les orelles o que és excepcionalment poètica tot i tractar-se d’una pel·lícula (bé podria ser una òpera); però si el que vols és encongir-te de por a la butaca, potser no és la teva millor opció.