A mitges, Beauty and the Beast es queda a mitges. Ni un fracàs ni una bona pel·lícula, és només un intent mediocre d’imitar l’èxit del que va ser un dels projectes més valents de l’animació dels anys 90. Un conte de fades as old as time que troba l’encaix perfecte en la faceta estètica però que sacrifica el contingut en el procés.

Molts estudis cometen l’error de fer un esforç financer molt superior a l’esforç intel·lectual (t’estem mirant a tu, Warner Bros.), però Disney no sol equivocar-se en aquest aspecte. Malauradament, la versió de Beauty and the Beast de Bill Condon sembla ser una excepció a aquesta regla.

És veritat que, estèticament, el film irradia màgia. El to de la cinematografia està expressament dissenyat per a submergir l’espectador en el conte de fades que vol ser la pel·lícula, sense intentar en cap moment ser més realista del que el guió demana ser. Si en alguna cosa sens dubte ha encertat Disney amb aquest projecte és que Beauty and the Beast ha de ser una història de fantasia que allunyi el públic de la realitat i no el contrari.


Una estètica excel·lent, però, no converteixen una pel·lícula en excel·lent. El pressupost sense límits del que disposa Disney es nota en els decorats, el vestuari i els efectes especials, però tirar diners a l’aire esperant que el públic estigui massa distret veient-los caure per fixar-se en la resta de problemes només pot funcionar fins a un cert punt; més encara si la pel·lícula en qüestió és un remake en acció real d’un dels clàssics recordats amb més estima i enyorança de la nostra generació. Sí, després de que la Sra. Potts i companyia ens ho repetissin una vegada i una altra ens ha quedat molt clar que la bellesa està en l’interior, però Beauty and the Beast només val la pena pel seu exterior.

Per tots els diners gastats, però, i tenint en compte com d’avançada està la tecnologia avui en dia, l’equip de Bill Condon ja hagués pogut treballar més el look final de la Bèstia. Dan Stevens és clarament l’home darrere del pelatge digitalitzat, i les seves expressions i moviments facials són fàcilment reconeixibles, però a vegades resulta tan evident que estem veient un producte fet per ordinador que n’abarateix tota l’experiència.


Aquesta n’és una altra. El talent involucrat tampoc ens ensenya el millor del seu repertori. Els grans noms, com Emma Thompson, Ian McKellen o Ewan McGregor, compleixen i prou, sense excessives floritures ni peripècies (amb l’excepció de Kevin Kline, que aporta la millor interpretació de la pel·lícula), i és fins i tot preocupant que les versions del Príncep i Gaston de l’original de 1991 siguin més carismàtiques que les de Dan Stevens i Luke Evans, tenint en compte que estem parlant de dibuixos animats.


La protagonista per excel·lència, Emma Watson com a Belle, és una de les partes més fluixes de tot el film. Qui un dia fos la jove bruixa més competent de tot Hogwarts, ara és… exactament el mateix. Watson va tocar una o dues notes durant el seu pas per la franquícia de Harry Potter, i sembla ser que no ha après a tocar-ne cap altra des de llavors. Potser abans de posar-se al capdavant d’una de les inversions més grans de Hollywood de l’última dècada, hagués estat una bona idea exercitar una mica més els seus músculs interpretatius.

En resum, s’esperava massa de Beauty and the Beast per oferir-nos tan poc. El resultat final de Bill Condon es queda curt, i sembla més fruit de la confiança excessiva en el principi del “too big to fail” que d’una passió real per fer un producte de qualitat. Esperem que l’equip darrere de la resta d’adaptacions que s’apropen (Aladdin, Mulan, The Little Mermaid o The Lion King, entre d’altres) tingui més ganes de lluïr-se.

Ara bé, tot i que la meva impressió és que es podia demanar molt més a l’adaptació de Disney, reconec que estic clarament en la minoria. Potser és la música, la llum de la seva impressionant cinematografia o la nostàlgia amb la que tots recordem la versió del 1991, però Beauty and the Beast ja ha recaptat gairebé 800 milions de dòlars a tot el món i es dóna per fet que aviat creuarà la meta del bilió. En l’era dels blockbusters, és el too big to fail una realitat amb la que haurem d’aprendre a conviure?

Valoració: 7/10